Era un dia clar pels volts del segle XVII, un infant cridava “moros a la costa!!”. Els mariners deixaven les seves feines. Anaven a les torres de guaita per defensar-se; altres es dirigien a casa a refugiar-se. El nostre protagonista, mariner de professió i immigrant del Rosselló, anava a refugiar-se en un camp de tarongers. Allà es va topar amb una serp monumental. Vetusta. Mai n´hi ha hagut de tan colossal. Immesurable rèptil de cos lliscós; revolts sinuosos; físic libidinós.
La serp es va enfurismar pel cop rebut, tenia molta gana i el mariner era un bon entrant. L´home indefens, tot tremolós demanà pietat al majestuós ofidi. La serpent respongué:
-Per quin motiu hauria de perdonar-te. –tot traient intermitentment la seva llargaruda i bífida llengua-. Jo tinc gana i tu ets un bon menjar. La meva naturalesa m´obliga a tastar-te.
-Oh, bondadosa serp, tu no ets com les altres. Tu ets sàvia, però anciana. Aviat se´t menjaran els cucs. –va redargüir l´home de mar-. Perdona´m la vida i et prometo l´eternitat.
La serp, xaruga, va donar-li una oportunitat al jove marí.
El mariner va dir-li que envoltés un taronger amb el seu cos llargarut; li anava guiant les branques per on havia de passar. La serp va obeir amb la fe dels devots; l´esperança de ser immortal. L´home va dirigir la última operació, deixant el rèptil entortolligat amb l´arbre fruiter amb una combinació de nusos mariners.
De cop i volta la serp i l´escorça es van fondre en una única figura; les taronges van adoptar una forma allargassada i fosca. La nova estructura era preciosa. Tenia una base ampla i sòlida. Escorça llisa amb irregularitats; una eròtica serp entrelligada amb múltiples nusos de mariner. Color grisenc. Fileres de fulles en matrimoni; dures i lluents; sempre verdes. Penjolls de bajoques fosques, dolces, plenes de posteritat.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada